blocs Amics

dilluns, 25 de juliol del 2011

Un retorn sense retorn

 
Com cada divendres, al voltant de la porta s'hi aplega una multitud de nens i familiars. els més petits van de la mà de qui els acompanya; altres corren entre les cames de mares, pares i cangurs, jugant a encalçar-se tot sentint les advertències de sempre: "vigila, ves amb compte!". I els més grans, motxila a l'esquena, es saluden discretament, cohibits per la presència dels adults.
 
Com cada divendres, després de preparar-li un bon esmorzar (sobretot que no hi faltin les vitamines), l'has acompanyat a l'escola, t'has apartat uns metres discretament i has observat amb orgull de pare (orgull impossible de dissimular) com la busquen nois i noies, com somriu ella quan es troba amb l'amiga de l'ànima de torn... I a les nou en punt, amb puntualitat britànica, la porta s'obre i va engolint a poc a poc la mainada. Ella se t'acosta apressada, igual que la majoria de nens als seus pares, et fa un petó a la galta i s'esmuny entre la multitud per retrobar-se amb els seus companys.
 
Però aquest no és un divendres com els altres: és el darrer dia del curs i l'excitació s'encomana fàcilment. Avui hi haurà festa grossa i es passaran el dia jugant. tots esperen les vacances, però uns quants, els més grans,  hauran de deixar l'escola per començar una nova etapa, sens dubte una de les més transcendentals de les seves vides. Avui alumnes, monitors i fins i tot els mestres, compartiran abraçades, rialles i plors, comiats emocionats i la sensació de nostàlgia anticipada.
 
I tu la veus entrar, com cada divendres, però avui t'hi estàs allà una mica més del necessari. Saludes uns quants pares i mares, els desitges bones vacances i no acceptes l'oferiment de prendre un cafetó matiner amb la colla de sempre. Avui tu també tens un pes al cor i desfàs el camí que has compartit amb ella any rere any, divendres sí, divendres també, conscient que tu també tanques una etapa que t'omplia d'alegria els matins dels divendres.
 
Camines sense pressa deixant-te acompanyar pel sol del matí. La recordes quan era menuda, quan la duies agafada de la mà i li portaves la bosseta, i somrius trist pensant en el conte que dissenyàveu durant un temps, aquell de la professora de música espia i robot, i les tres nenes que la descobrien... I ja a casa, mentre prens el segon cafè amb llet amb torrades, mires uns quants vídeos de quan era petita i t'adones com d'implacable és el temps i et promets intentar gaudir de la nova etapa que comença tant intensament com ho has fet l'anterior, canviant els paràmetres que calguin, respectant la seva intimitat, mirant de compartir silencis i alegries, discutint amb mesura o passió si ella s'hi presta, ajudant-la a cercar el seu propi camí.
 
Avui ets conscient que dius adéu a la infantesa de la teva filla i dónes la benvinguda a l'adolescència, que ja es va obrint pas a poc a poc però implacable, i donaries tot el que tens perquè les alegries predominin senpre sobre els cops inevitables de la vida.
 
 
 
La cançó d'aquest post no podia ser cap altre que aquesta petita joia dels Pets. Que la disfruteu!
 
  

dimecres, 15 de juny del 2011

La primera derrota

 
potser sí que es veia venir, potser el miracle és el que va passar a la Plaça Catalunya. El cert és que l'acampada dels indignats s'ha allargat més del que segurament calia, i en lloc de proposar petites mesures de protesta que moltíssima gent hauria seguit (com ara la de treure una quantitat determinada d'euros en un sol dia, que va tenir més èxit del que es pretén), el moviment s'ha perdut en un laberint d'assemblees inacabables que no semblen concretar res. Això, per sí sol, ja és una llàstima; és com si no goséssin fer un pas endavant temerosos de la seva força i la seva credibilitat.
 
I avui ha arribat el primer cop seriós. la violència d'uns quants ha generat la reacció desitjada per aquells contra els qui es protesta. Resulta  tristíssim que un acte com el d'aquest matí al Parlament, perpetrat sens dubte per elements alients al moviment en sí, pugui deslegitimitzar la protesta més important i més popular de les darreres dècades.
 
Avui ens han infligit la primera derrota. Tant de bo, entre tots trobem el camí per reconduir el moviment perquè avanci pacíficament i torni a recuperar la popularitat perduda.
 
 
La cançó d'aquest post és necessàriament trista.

dimecres, 25 de maig del 2011

La Força de l'Onada


 

 

Fa molt i molt de temps que no em sento tan eufòric, fa anys i panys que l'escepticisme s'ha ensenyorit de la meva manera de pensar pel que fa a la política o als moviments socials. I ara, de sobte, he tingut la sensació que, per fi, alguna cosa realment nova ha nascut i ha crescut a la impensada. Impetuosa i un punt ingènua com una ventada de primavera, l'onada d'esperança, de lluita pacífica i cívica, ha portat amb ella aires d'autèntica Llibertat. No sé què en traurem de tot plegat, però per fi hem sabut vertebrar un crit de "ja n'hi ha prou", que va molt més enllà d'idees de partits o nacionalistes.

 

Quin ha estat el detonant? Són els aires que venen d'Egipte, o d'Islàndia? És Internet que no pot ser fiscalitzada encara pels poders fàctics? És el fet que cada cop més gent veiem els polítics com actors ben assessorats per estilistes, guionistes, publicitaris i sociòlegs? Són les mesures anticrisi, concretades en retallades incomprensibles de sous i drets per poder inflar les caixes dels autèntics culpables d'aquesta crisi? Jo crec que hi ha una mica de tot, un aiguabarreig explosiu que ha fet reaccionar persones de totes les edats i d'ideologies polítiques absolutament diverses... I el miracle s'ha produït.

 

Els acampats i els qui els hem seguit i recolzat hem mostrat la nostra indignació amb una lliçó de civisme impecable, i la força de les reivindicacions, del "fins aquí hem arribat", s'ha fet sentir i ha calat en sectors de població molt allunyats de manifestacions i acció directa.

 

Dissabte, la Plaça de Catalunya, a Barcelona, era un formiguer d'activistes i de curiosos, un lloc on es respirava esperança i llibertat, i d'on se sortia amb la sensació que, ara sí, una Democràcia Real pot ser possible. Tant de bo les acampades no hagin estat només una anècdota i el dia 15 de juny, els carrers de la ciutat s'omplin a vessar de persones que facin sentir pacíficament la seva indignació. Us hi apunteu?   

 

Us deixo amb una cançó que fa venir ganes de sortir al carrer. Tot un clàssic!

 

divendres, 25 de març del 2011

Un altre esclat de vida

 
Cada any la veiem venir, però, indefectiblement,  a mi  em trasbalsa, m'exalta, m'omple el cos de bones vibracions, em venen ganes de fer mil coses, aparco el cansament de feina i rutina i maquino petits projectes, idees i plans que no sempre arribaran a bon port però que em fan sentir més viu que mai. És la Primavera que, aquest any, ha arribat com cal: fresqueta de nit i càlida de dia, alternant a la impensada un sol espaterrant i xàfecs potents i inesperats.
 
He estat a punt de perpetrar un post ple de tòpics col·locats l'un darrere l'altre (més tòpics, vull dir), però em limitaré a convidar-vos a que pugeu el volum dels altaveus, i crideu amb la cançó:
 
 
 

dijous, 10 de març del 2011

Quan s'abaixi la persiana

 

Dilluns vaig obrir el correu i hi vaig trobar un missatge molt lacònic. Venia del videoclub del barri i, inicialment, em vaig pensar que era el butlletí de novetats que, fins fa dos mesos, enviaven cada setmana. Però el missatge era brevíssim i contundent:
 
"Liquidació total. Venda de pel•lícules i jocs a preus molt reduïts. Darrers dies"
 
Tres frases que tallaven com una dalla, tres frases que em van fer saltar de la cadira i córrer cap al meu club de vídeo de capçalera. Hi havia el copropietari de la botiga, el fanàtic del cinema, el que sabia recomanar-te una pel•lícula en funció de quan i amb qui la volies veure...
 
--Qué es això de la liquidació, Ramon? –vaig demanar. Potser volien treure's del damunt material antic...
 
--Res, que dissabte tanco. Darrerament havia de posar diners de la meva butxaca per aguantar la botiga, i això no pot ser. Les descàrregues acabaran amb tots els videoclubs abans o després. Potser les grans cadenes puguin aguantar, però les botigues de barri, és impossible.
 
Mentre xerràvem, al fons de la botiga, una parella arrambava amb deu o dotze títols que pagava a dos o tres euros. Jo també ho vaig fer i, quan el Ramon em tornava el canvi, vaig sentir com s'empassava la tristesa a glopades.
 
En pocs mesos, he experimentat dues vegades la sensació de pèrdua cultural i afectiva per culpa de tancaments sobtats. El primer, el de La Llibreteria, a Girona, on m'hi havia passat hores xerrant de llibres i comprant novetats. Ara, quan s'abaixi definitivament la persiana del videoclub del meu barri, hauré perdut un privilegi que no era conscient de gaudir: el poder compartir impressions de cinema, el descobrir pel•lícules guiat per un entès i, en definitiva, un contacte comercial proper molt enriquidor que, en un món de grans superfícies i comerços funcionals, es va perdent cada dia més de pressa.
 
 
La cançó d'avui també parla de cinema. És una petita joia cantada per Joan Manuel Serrat i amb lletra de Juan Marsé: una combinació perfecta d'ironia i nostàlgia que m'encanta. Ja em direu si us agrada!
 

dissabte, 12 de febrer del 2011

La Força de la Unió

Tots els diaris, les ràdios i les televisions en van plens: Ahir a la tarda va caure definitivament el règim dictatorial de Mubàrak. Egipte encara està de festa i els crits de llibertat omplen d'eufòria i esperança els cors de la població, de cap a cap de país.
 
Han passat trenta anys des que es va consolidar aquest règim que ara ha caigut, un règim inequívocament corrupte i ineficaç que només s'aguantava perquè comptava amb el recolzament i la benedicció dels principals paísos europeus i d'Eestats Units. I és que, quan convé, es mira cap a una altra banda, s'aparquen les consignes de democràcia i llibertat, i tots contents!
 
Bé, tots no, perquè el poble egipci, encomanat pels moviments de protesta a Tuníssia, va ignorar partits polítics i estaments oficials, va decidir en un tres i no res que ja n'hi havia prou i es va organitzar per manifestar-se pacíficament. Sí, és cert que hi ha hagut enfrontaments, resposta violenta a provocacions flagrants i alguns incidents reprobables, però ha estat la protesta pacífica però constant, la tenacitat i la unió de milers i milers de persones d'ideologies molt diverses, qui ha fet saltar definitivament Mubàrak i el seu régim.
 
Crec que, més enllà del possible final d'un sistema polític corrupte i dictatorial, ahir vam assistir a la victòria de tot un poble. Egipte ens ha demostrat que, malgrat tot, la unió segueix fent la força!
 
I aquí us deixo una cançó que em sembla un Cant a la Llibertat en tota regla. No l'he trobat en vídeo però espero que la gaudiu igualment!
 

dimarts, 8 de febrer del 2011

Nou bloc, nova etapa

Benvinguts al Revolt de Mar!
 
Aquest bloc pretén ser una mena de continuació del vell Revolt De Mar, que vaig començar a escriure fa ja una pila d'anys i que va tenir molt poca activitat però que em va fer passar moments molt agradables i, més important encara, em va permetre descobrir i retrobar grans amics.
 
Els qui em coneixeu ja sabreu que l'Spock -alter ego meu... o no- és un personatge de vegades reflexiu, de vegades divertit, o simplement intrascendent, que escriu només quan li ve de gust o quan sent una necessitat imperiosa de compartir una idea o una anècdota. Així doncs, no espereu una producció regular, però sí que procuraré que no passin gaires dies sense fer ni que sigui un petit post. el fet de poder disparar els textos des del programa del correu electrònic facilita molt l'accessibilitat i em permet un bon control del que escric sense haver de demanar ajuda constant a la irrepetible Nur, a qui li agraeixo la paciència que va tenir amb mi quan treballava amb el Bloc.cat, i que no m'engegués a pastar ciberfang en més d'una ocasió.
 
Però, escrigui molt o poc, el que realment m'agradaria és que el Revolt de Mar es convertís en un racó agradable per a tots nosaltres.
 
I per començar, us deixo amb el darrer vídeo d'un dels grups que més m'estan agradant darrerament.
 
BENVINGUTS!