La pluja sobre Kyoto

Ahir vam deixar l'al·lucinant Tòkyo i, en poques hores, a cop de Tren Bala, ens vam plantar a Kyoto.  

He d'explicar encara moltes coses sobre la capital japonesa, però aquewsts dos darrers dies, la son i el cansament  no m'han permès escriure res. Ara estem ja fent maletes i a punt de fer el darrer sopar, que serà necessàriament una mica especial. I és que això s'acaba i ara ve la part més pesada: el llarg viatge de retorn.

Al revès que Tòkyo, Kyoto és una ciutat relativament petita i ordenada, amb uns habitants també molt amables i una mica més cridaners que els de l'altra ciutat. Només hem tingut temps de recórrer amb calma el centre, sota una pluja pertinaç i a estones molt potent, que han fet que la nostra visita hagi estat més grisa.

Sigui com sigui, i ja des de casa, espero poder parlar una mica més de Tòkyo i d'alguns aspectes que m'han impactat enormement!

Deixo el Japó amb dues certeses: que n'he fet un tast mínim però inoblidable,  i que faré el possible perquè no sigui un adéu per sempre, sinó un fins aviat!

Sinyuku, Shibuya, Akihabara...

Ahir, mig mort de son, us comentava que Tòkyo és desconcertant i, avui, amb una mica més de coneixement de causa, ho ratifico. Aquí és molt difícil orientar-se, i tinc la impressió que la majoria dels habitants de la ciutat tampoc saben massa bé on són els carrers que no freqüenten. És molt divertit veure com, per fer qualsevol indicació, treuen el seu Smartphone i, després de remenar-lo sense pressa, ens ensenyen el resultat de la seva recerca que, en molts casos, està a cinc minuts caminant.

Tòkyo és una ciutat multinivell: vianants, edificis, autopistes, avingudes i trens passen i conviuen amb la més absoluta de les armonies caòtiques davant l'estupor al·lucinat del visitant. Sort que la gent és extraordinàriament amamables, i són capaços d'acompanyar-te un bon tros encara que els vingui a contrapeu.

Tòkyo és una ciutat on tot parla. Els semàfors emeten un so d'ocell quan es posen verds, i si el creuament és complicat, una veu típicament Manga adverteix de com cal travessar-lo (cal dir que aquí se circula per l'esquerra). Des de les botigues, grans o petites, la megafonia dispara anuncis i música, i tot es barreja en un poti-poti de melodies senzilles i de veus que, tanmateix, conformen un paisatge sonor gens molest.

Tòkyo fa olor de net, de curry i altres espècies, perquè hi ha molts restaurants i xiringuitos de carrer, de nou, de perfum subtil, de vida... I és que les riuades de gent que transiten per les avingudes, per les estacions de tren i metro, la fan percebre viva i dinàmica com poques ciutats.

Si això hi afegim que cada barri té una personalitat pròpia i molt marcada, que les botigues no tanquen al migdia i que per tot arreu hi ha gent que es creuen i entrecreuen respectant-se amb tota normalitat, sense empentes ni discusions, no és estrany que aquesta sigui una ciutat que enganxa!

Una ciutat desconcertant

Fa alguns dies, vaig llegir que Tokyo nbo existeix con a ciutat, que en realitat és el conjunt de 26 barris amb atribucions gairebé ee ciutat i amb caractrístiques marcadament diferents entre ells.

No sé si això és exacte, però potser sí que explica per què desconcerta i fascina tant al mateix temps.

No he fet més que un tastet i ja em costa decidir-me per on començar a explicar-me. Només dire avui que he tingut la sensació d'haver entrat dins de la pel·lícula Blade Runner...

I ara me'n vaig a dormir però demà espero no tenir tanta son i poder-me explaiar una mica més.

Elucubracions Aéries

A vuit mil metres d'alçada, maldormit i enmig d'enlloc, les idees passen fugaces i poc consistents, però deixar volar els pensaments és una manera con una altra de comvatre la impaciència per arribar a destí.

En aquest context, i amb el zumzeig constant del motor deLl'avió, m dono que encara no m'acabo de creure del tot que, d'aquí a quatre o cinc hores caminaré pels carrers de Tòkyo, una ciutat imaginada moltes vegades però que, fins fa ben poc, no m'havia plantejat visitar seriosament. És, per tant, com trencar la barrera d'una quimera, i justament per això, quan m'endormisco en aquest seient còmode però estret com una mala cosa, tinc la impressió que tot plegat no és més que un miratge que es farà fonedís i que em trobaré de nou a casa, en plena rutina quotidiana. Sort que el mal de cul i els oferiments de les hostesses em fan tocar de peus a.... ostres, de peus a on, en aquest moment

Una altra cosa que, per més voltes que hi dono, no entenc de cap de les maneres, és per què anem de París a Tòkyo passant per Finlàndia i per la Sibèria que l'irrepetiblie Miquel Strogoff va recórrer a peu i perseguit pel malvat Ivan Ogareff i la pèrfida Fèmme Fatale que l'acompanyava. Ja em poden explicar, per activa i per passiva, que des dels pols tot queda més a prop, que ningú em convencerà que la línia recta és sempre el camí més ràpid... Heus aqu

i un tema amb el qual Jules Verne hi sucaria pa...

I així, entre reflexions aèries i etèries, més alguna pel·lícula doblada en espanyol llatí, entre àpat de campanya i migdiada, fem córrer les hores a un ritme diferent de l'habitual. I és que, si aBarcelona ara són les cinc de la tarda, aquí se'ns està fent fosc...´

Nervis

A poques hores de la partida, l'ambient a aquí recorda molt la jornada
prèvia a l'examen de Selectivitat, altrament anomenada PAU: nervis,
incerteses, comprovació i recomprovació de maletes, bosses, medicaments,
carregadors de mòbils... I per més que es verifica tot, sempre hi haurà
alguna cosa que quedarà oblidada a casa. Però tant se val: això també forma
part de l'aventura.



Arriben els parents que s'estaran a casa aquests dies, cuidant-nos el gos,
descobrint racons de la ciutat com a turistes reincidents que són. Porten
una ampolla de cava que obrim immediatament. Quina manera millor de tancar
les maletes que amb una brindadeta i un tall de pernil amb pa amb tomàquet?



I ara sí, som conscients que el compte enrere ha començat i que, demà a
aquestes hores, serem a milers de quilòmetres d'aquí, ja força a prop del
nostre destí: Japó!



La cançó d'avui també és inevitable
<https://www.youtube.com/watch?v=6PDmZnG8KsM> . Gaudiu-la!

L'estrambòtica Aventura de la Ce Trencada

Comença el compte enrere pel viatge. Ara tot són llistes de coses que cal
endur-se, canviar els bitllets a moneda estrangera, portar poca roba però
suficient, assegurar que el passaport no està caducat.... i canviar el petit
teclat que havíem comprat tan contents. Sí, resulta que, quan vaig perpetrar
el darrer post, aquell tan mal escrit que havia de ser només una prova, em
vaig adonar que no funcionava la ç. Vaig córrer a la botiga i el vaig
canviar per un d'una altra marca, més car, més bonic i més robust... però
que tampoc li funcionava la ç amb l'Iphone. Arribats a aquest punt, i a dos
dies de la partida, em vaig plantejar dues possibilitats:



a) Cercar sinònims cada cop que ensopegués amb una ç (musiqueta per
cançó, iniciar per començar, dirigir per adreçar, andròmina per peça, espai
rectangular o quadrat o rodó obert amb bancs estàtues nens jugant a pilota i
coloms fent de les seves per plaça... No, no acabava de convèncer-me.



De manera que vaig optar per la



b) Anar a buscar un teclat dissenyat exclusivament per a IOS,
demanar-li al botiguer que me'l deixi emparellar amb l'Iphone i fer-me un
fart de teclejar Ces trencades a veure si funciona.

I va funcionar. Ara tinc un petit teclat, molt més petit que l'anterior,
bonic i raonablement incòmode, que fa més viatge, més aventura. El duc a la
bossa de mà i en qualsevol moment puc disparar un text amb més o menys
errades però mínimament llegible... això sí, amb la ç ben visible sempre que
hi hagi ocasió!



La música triada per aquest post no podia ser una altra que aquest clàssic
divertidíssim del segle XX. <https://www.youtube.com/watch?v=g2LJ1i7222c>

Coses de la tecnologia

Fa quatre anys que no faig una entrada en aquest blog, i ara ho torno a fer perque la tecnologia em permet treballar d'una forma molt més fàcil i en qualsevol lloc. M'explico:

Vivim l'esclat de les APPS com fa uns anys al·lucinàvem amb la irrupció de les pàgines web. Hem fet un salt mortal i crec que enormement positiu pel que fa a la comunicació, a la possibilitat de compartir coses i a la comoditat a l'hora de fer-ho.

Fa quatre anys no m'hauria imaginat ni en somnis que tindria un Smartphone, que el podria fer anar sense problemes i que em lantejaria, amb uns resultats que encara estan per veure, fer una mena de quadern de viatge explicant breument el dia a dia de l'aventura.

Però si aquest post surt i es publica com espero, el projecte serà factible i, permi,un alicient més del viatge que iniciaré dissabte.

Seguirem informant!