Sinyuku, Shibuya, Akihabara...

Ahir, mig mort de son, us comentava que Tòkyo és desconcertant i, avui, amb una mica més de coneixement de causa, ho ratifico. Aquí és molt difícil orientar-se, i tinc la impressió que la majoria dels habitants de la ciutat tampoc saben massa bé on són els carrers que no freqüenten. És molt divertit veure com, per fer qualsevol indicació, treuen el seu Smartphone i, després de remenar-lo sense pressa, ens ensenyen el resultat de la seva recerca que, en molts casos, està a cinc minuts caminant.

Tòkyo és una ciutat multinivell: vianants, edificis, autopistes, avingudes i trens passen i conviuen amb la més absoluta de les armonies caòtiques davant l'estupor al·lucinat del visitant. Sort que la gent és extraordinàriament amamables, i són capaços d'acompanyar-te un bon tros encara que els vingui a contrapeu.

Tòkyo és una ciutat on tot parla. Els semàfors emeten un so d'ocell quan es posen verds, i si el creuament és complicat, una veu típicament Manga adverteix de com cal travessar-lo (cal dir que aquí se circula per l'esquerra). Des de les botigues, grans o petites, la megafonia dispara anuncis i música, i tot es barreja en un poti-poti de melodies senzilles i de veus que, tanmateix, conformen un paisatge sonor gens molest.

Tòkyo fa olor de net, de curry i altres espècies, perquè hi ha molts restaurants i xiringuitos de carrer, de nou, de perfum subtil, de vida... I és que les riuades de gent que transiten per les avingudes, per les estacions de tren i metro, la fan percebre viva i dinàmica com poques ciutats.

Si això hi afegim que cada barri té una personalitat pròpia i molt marcada, que les botigues no tanquen al migdia i que per tot arreu hi ha gent que es creuen i entrecreuen respectant-se amb tota normalitat, sense empentes ni discusions, no és estrany que aquesta sigui una ciutat que enganxa!