blocs Amics

divendres, 25 de març de 2011

Un altre esclat de vida

 
Cada any la veiem venir, però, indefectiblement,  a mi  em trasbalsa, m'exalta, m'omple el cos de bones vibracions, em venen ganes de fer mil coses, aparco el cansament de feina i rutina i maquino petits projectes, idees i plans que no sempre arribaran a bon port però que em fan sentir més viu que mai. És la Primavera que, aquest any, ha arribat com cal: fresqueta de nit i càlida de dia, alternant a la impensada un sol espaterrant i xàfecs potents i inesperats.
 
He estat a punt de perpetrar un post ple de tòpics col·locats l'un darrere l'altre (més tòpics, vull dir), però em limitaré a convidar-vos a que pugeu el volum dels altaveus, i crideu amb la cançó:
 
 
 

dijous, 10 de març de 2011

Quan s'abaixi la persiana

 

Dilluns vaig obrir el correu i hi vaig trobar un missatge molt lacònic. Venia del videoclub del barri i, inicialment, em vaig pensar que era el butlletí de novetats que, fins fa dos mesos, enviaven cada setmana. Però el missatge era brevíssim i contundent:
 
"Liquidació total. Venda de pel•lícules i jocs a preus molt reduïts. Darrers dies"
 
Tres frases que tallaven com una dalla, tres frases que em van fer saltar de la cadira i córrer cap al meu club de vídeo de capçalera. Hi havia el copropietari de la botiga, el fanàtic del cinema, el que sabia recomanar-te una pel•lícula en funció de quan i amb qui la volies veure...
 
--Qué es això de la liquidació, Ramon? –vaig demanar. Potser volien treure's del damunt material antic...
 
--Res, que dissabte tanco. Darrerament havia de posar diners de la meva butxaca per aguantar la botiga, i això no pot ser. Les descàrregues acabaran amb tots els videoclubs abans o després. Potser les grans cadenes puguin aguantar, però les botigues de barri, és impossible.
 
Mentre xerràvem, al fons de la botiga, una parella arrambava amb deu o dotze títols que pagava a dos o tres euros. Jo també ho vaig fer i, quan el Ramon em tornava el canvi, vaig sentir com s'empassava la tristesa a glopades.
 
En pocs mesos, he experimentat dues vegades la sensació de pèrdua cultural i afectiva per culpa de tancaments sobtats. El primer, el de La Llibreteria, a Girona, on m'hi havia passat hores xerrant de llibres i comprant novetats. Ara, quan s'abaixi definitivament la persiana del videoclub del meu barri, hauré perdut un privilegi que no era conscient de gaudir: el poder compartir impressions de cinema, el descobrir pel•lícules guiat per un entès i, en definitiva, un contacte comercial proper molt enriquidor que, en un món de grans superfícies i comerços funcionals, es va perdent cada dia més de pressa.
 
 
La cançó d'avui també parla de cinema. És una petita joia cantada per Joan Manuel Serrat i amb lletra de Juan Marsé: una combinació perfecta d'ironia i nostàlgia que m'encanta. Ja em direu si us agrada!