blocs Amics

dimecres, 11 d’agost de 2021

AMORES

..."amores se van marchando

Como las olas del mar"





No crec que fos la primera vegada que escoltava la cançó, però segur que sí
que va ser la primera que ho vaig fer parant atenció, i encara recordo quan
i com, tot i que la memòria és capriciosa i no soc capaç, si hi penso amb
calma, d'assegurar que va ser exactament així



Era l'any 1972, o potser ja el 73. El cas és que per aquells temps jo
estudiava a un col·legi de cecs que tenia l'ONCE a Esplugues. Normalment hi
anàvem en autocar, però aquell any, al director li va agafar per fer-nos
anar també els dissabtes al matí, i aquell dia em va venir a buscar el meu
pare amb el cotxe. Era un 124 que a mi em semblava molt xulo i molt còmode,
i tenia un radiocasset que s'encastava a la part del davant. Una antena molt
llarga situada al darrere assegurava una bona recepció.



El meu pare i jo no sempre érem de grans converses i moltes vegades deixàvem
que la ràdio ens acompanyés. Jo em sentia molt bé així i intueixo que ell
també. El cas és que, en agafar l'autovia que menava a Barcelona, va
començar a sonar "Amores", de Mari Trini. Era una d'aquelles cançons que no
podies dir gaire fort que t'agradaven, però aquí no em podia amagar ni posar
la ràdio baixeta per escoltar-la d'estranquis, i la primera frase, la que
encapçala aquest text, em va captivar. Potser perquè estava llegint L'Illa
del tresor, potser perquè ja començava a agradar-me alguna nena i tenia
ganes de saber com era l'amor, hi vaig parar molta atenció. Em va encantar
la idea del vaivé de les onades, equiparant-lo amb l'amor: potser sí que
tindria molts amors que arribarien i s'esmunyirien i jo hauria d'intentar
atrapar-los. Com?



"el amor es una barca,

Con dos remos en el mar.

Un remo lo aprietan mis manos

Y el otro lo mueve el azar."



De nou el mar, la barca com a metàfora de vida, i ara sí que ja estava
absolutament enganxat a la cançó. Per això, quan es va repetir la
meravellosa tornada...



"¿Quién no escribió poemas

Huyendo de la soledad?"



Poemes no, perquè la poesia era cursi perquè sí, però jo de gran volia ser
escriptor, i fer novel·les de terror o policíaques, amb moltes aventures,
persecucions de cotxes i castanyes a dojo. Escrivia per fugir també de la
soledat? Potser una mica sí que...



"¿Quién a los quince años,

No dejó su cuerpo abrazar?"



Tant hauria d'esperar? O volia dir que si als quinze anys no t'havia abraçat
la companya de les trenes o aquella noia una mica més gran que tu, la de la
melena voluptuosa que sempre feia bona olor, no eres ningú? Jo no tenia cap
intenció d'esperar tants anys!



Però el final, aquell final...



"Y quién, cuando la vida se acaba

Y las manos tiemblan ya,

¿Quién no buscó ese recuerdo,

De una barca naufragar?"



Em vaig veure a mi mateix, vellet, mans tremoloses, pensant en la barca,
aquella barca que m'havia dut per tans oceans, tantes aventures, tants
amors, i com el meu rem ja no podia controlar-la. I vaig tenir una visió
fugaç però molt intensa, trista i al mateix temps estranyament esperançada:
aquell vell seria jo, però encara havia de viure tantes coses...



I cada cop que la sento, no puc evitar una barreja d'emoció i tristesa, per
la pèrdua d'aquella ingenuïtat, per la tendresa i la veritat que traspua,
per veure l'Spock de petit, aquell nen ja tan llunyà...



El que no sabia aleshores és que la cançó combina el to menor amb el major,
a l'estil d'una havanera cadenciosa. Encara ara, veu i arranjaments em
semblen una meravella.



Aquí la teniu!



https://www.youtube.com/watch?v=EGVAYck4Lvs

divendres, 26 de juny de 2015

La pluja sobre Kyoto

Ahir vam deixar l'al·lucinant Tòkyo i, en poques hores, a cop de Tren Bala, ens vam plantar a Kyoto.  

He d'explicar encara moltes coses sobre la capital japonesa, però aquewsts dos darrers dies, la son i el cansament  no m'han permès escriure res. Ara estem ja fent maletes i a punt de fer el darrer sopar, que serà necessàriament una mica especial. I és que això s'acaba i ara ve la part més pesada: el llarg viatge de retorn.

Al revès que Tòkyo, Kyoto és una ciutat relativament petita i ordenada, amb uns habitants també molt amables i una mica més cridaners que els de l'altra ciutat. Només hem tingut temps de recórrer amb calma el centre, sota una pluja pertinaç i a estones molt potent, que han fet que la nostra visita hagi estat més grisa.

Sigui com sigui, i ja des de casa, espero poder parlar una mica més de Tòkyo i d'alguns aspectes que m'han impactat enormement!

Deixo el Japó amb dues certeses: que n'he fet un tast mínim però inoblidable,  i que faré el possible perquè no sigui un adéu per sempre, sinó un fins aviat!

dimarts, 23 de juny de 2015

Sinyuku, Shibuya, Akihabara...

Ahir, mig mort de son, us comentava que Tòkyo és desconcertant i, avui, amb una mica més de coneixement de causa, ho ratifico. Aquí és molt difícil orientar-se, i tinc la impressió que la majoria dels habitants de la ciutat tampoc saben massa bé on són els carrers que no freqüenten. És molt divertit veure com, per fer qualsevol indicació, treuen el seu Smartphone i, després de remenar-lo sense pressa, ens ensenyen el resultat de la seva recerca que, en molts casos, està a cinc minuts caminant.

Tòkyo és una ciutat multinivell: vianants, edificis, autopistes, avingudes i trens passen i conviuen amb la més absoluta de les armonies caòtiques davant l'estupor al·lucinat del visitant. Sort que la gent és extraordinàriament amamables, i són capaços d'acompanyar-te un bon tros encara que els vingui a contrapeu.

Tòkyo és una ciutat on tot parla. Els semàfors emeten un so d'ocell quan es posen verds, i si el creuament és complicat, una veu típicament Manga adverteix de com cal travessar-lo (cal dir que aquí se circula per l'esquerra). Des de les botigues, grans o petites, la megafonia dispara anuncis i música, i tot es barreja en un poti-poti de melodies senzilles i de veus que, tanmateix, conformen un paisatge sonor gens molest.

Tòkyo fa olor de net, de curry i altres espècies, perquè hi ha molts restaurants i xiringuitos de carrer, de nou, de perfum subtil, de vida... I és que les riuades de gent que transiten per les avingudes, per les estacions de tren i metro, la fan percebre viva i dinàmica com poques ciutats.

Si això hi afegim que cada barri té una personalitat pròpia i molt marcada, que les botigues no tanquen al migdia i que per tot arreu hi ha gent que es creuen i entrecreuen respectant-se amb tota normalitat, sense empentes ni discusions, no és estrany que aquesta sigui una ciutat que enganxa!


dilluns, 22 de juny de 2015

Una ciutat desconcertant

Fa alguns dies, vaig llegir que Tokyo nbo existeix con a ciutat, que en realitat és el conjunt de 26 barris amb atribucions gairebé ee ciutat i amb caractrístiques marcadament diferents entre ells.

No sé si això és exacte, però potser sí que explica per què desconcerta i fascina tant al mateix temps.

No he fet més que un tastet i ja em costa decidir-me per on començar a explicar-me. Només dire avui que he tingut la sensació d'haver entrat dins de la pel·lícula Blade Runner...

I ara me'n vaig a dormir però demà espero no tenir tanta son i poder-me explaiar una mica més.

diumenge, 21 de juny de 2015

Elucubracions Aéries

A vuit mil metres d'alçada, maldormit i enmig d'enlloc, les idees passen fugaces i poc consistents, però deixar volar els pensaments és una manera con una altra de comvatre la impaciència per arribar a destí.

En aquest context, i amb el zumzeig constant del motor deLl'avió, m dono que encara no m'acabo de creure del tot que, d'aquí a quatre o cinc hores caminaré pels carrers de Tòkyo, una ciutat imaginada moltes vegades però que, fins fa ben poc, no m'havia plantejat visitar seriosament. És, per tant, com trencar la barrera d'una quimera, i justament per això, quan m'endormisco en aquest seient còmode però estret com una mala cosa, tinc la impressió que tot plegat no és més que un miratge que es farà fonedís i que em trobaré de nou a casa, en plena rutina quotidiana. Sort que el mal de cul i els oferiments de les hostesses em fan tocar de peus a.... ostres, de peus a on, en aquest moment

Una altra cosa que, per més voltes que hi dono, no entenc de cap de les maneres, és per què anem de París a Tòkyo passant per Finlàndia i per la Sibèria que l'irrepetiblie Miquel Strogoff va recórrer a peu i perseguit pel malvat Ivan Ogareff i la pèrfida Fèmme Fatale que l'acompanyava. Ja em poden explicar, per activa i per passiva, que des dels pols tot queda més a prop, que ningú em convencerà que la línia recta és sempre el camí més ràpid... Heus aqu
i un tema amb el qual Jules Verne hi sucaria pa...

I així, entre reflexions aèries i etèries, més alguna pel·lícula doblada en espanyol llatí, entre àpat de campanya i migdiada, fem córrer les hores a un ritme diferent de l'habitual. I és que, si aBarcelona ara són les cinc de la tarda, aquí se'ns està fent fosc...´

divendres, 19 de juny de 2015

Nervis

A poques hores de la partida, l'ambient a aquí recorda molt la jornada
prèvia a l'examen de Selectivitat, altrament anomenada PAU: nervis,
incerteses, comprovació i recomprovació de maletes, bosses, medicaments,
carregadors de mòbils... I per més que es verifica tot, sempre hi haurà
alguna cosa que quedarà oblidada a casa. Però tant se val: això també forma
part de l'aventura.



Arriben els parents que s'estaran a casa aquests dies, cuidant-nos el gos,
descobrint racons de la ciutat com a turistes reincidents que són. Porten
una ampolla de cava que obrim immediatament. Quina manera millor de tancar
les maletes que amb una brindadeta i un tall de pernil amb pa amb tomàquet?



I ara sí, som conscients que el compte enrere ha començat i que, demà a
aquestes hores, serem a milers de quilòmetres d'aquí, ja força a prop del
nostre destí: Japó!



La cançó d'avui també és inevitable
<https://www.youtube.com/watch?v=6PDmZnG8KsM> . Gaudiu-la!

dijous, 18 de juny de 2015

L'estrambòtica Aventura de la Ce Trencada

Comença el compte enrere pel viatge. Ara tot són llistes de coses que cal
endur-se, canviar els bitllets a moneda estrangera, portar poca roba però
suficient, assegurar que el passaport no està caducat.... i canviar el petit
teclat que havíem comprat tan contents. Sí, resulta que, quan vaig perpetrar
el darrer post, aquell tan mal escrit que havia de ser només una prova, em
vaig adonar que no funcionava la ç. Vaig córrer a la botiga i el vaig
canviar per un d'una altra marca, més car, més bonic i més robust... però
que tampoc li funcionava la ç amb l'Iphone. Arribats a aquest punt, i a dos
dies de la partida, em vaig plantejar dues possibilitats:



a) Cercar sinònims cada cop que ensopegués amb una ç (musiqueta per
cançó, iniciar per començar, dirigir per adreçar, andròmina per peça, espai
rectangular o quadrat o rodó obert amb bancs estàtues nens jugant a pilota i
coloms fent de les seves per plaça... No, no acabava de convèncer-me.



De manera que vaig optar per la



b) Anar a buscar un teclat dissenyat exclusivament per a IOS,
demanar-li al botiguer que me'l deixi emparellar amb l'Iphone i fer-me un
fart de teclejar Ces trencades a veure si funciona.

I va funcionar. Ara tinc un petit teclat, molt més petit que l'anterior,
bonic i raonablement incòmode, que fa més viatge, més aventura. El duc a la
bossa de mà i en qualsevol moment puc disparar un text amb més o menys
errades però mínimament llegible... això sí, amb la ç ben visible sempre que
hi hagi ocasió!



La música triada per aquest post no podia ser una altra que aquest clàssic
divertidíssim del segle XX. <https://www.youtube.com/watch?v=g2LJ1i7222c>