Elucubracions Aéries

A vuit mil metres d'alçada, maldormit i enmig d'enlloc, les idees passen fugaces i poc consistents, però deixar volar els pensaments és una manera con una altra de comvatre la impaciència per arribar a destí.

En aquest context, i amb el zumzeig constant del motor deLl'avió, m dono que encara no m'acabo de creure del tot que, d'aquí a quatre o cinc hores caminaré pels carrers de Tòkyo, una ciutat imaginada moltes vegades però que, fins fa ben poc, no m'havia plantejat visitar seriosament. És, per tant, com trencar la barrera d'una quimera, i justament per això, quan m'endormisco en aquest seient còmode però estret com una mala cosa, tinc la impressió que tot plegat no és més que un miratge que es farà fonedís i que em trobaré de nou a casa, en plena rutina quotidiana. Sort que el mal de cul i els oferiments de les hostesses em fan tocar de peus a.... ostres, de peus a on, en aquest moment

Una altra cosa que, per més voltes que hi dono, no entenc de cap de les maneres, és per què anem de París a Tòkyo passant per Finlàndia i per la Sibèria que l'irrepetiblie Miquel Strogoff va recórrer a peu i perseguit pel malvat Ivan Ogareff i la pèrfida Fèmme Fatale que l'acompanyava. Ja em poden explicar, per activa i per passiva, que des dels pols tot queda més a prop, que ningú em convencerà que la línia recta és sempre el camí més ràpid... Heus aqu

i un tema amb el qual Jules Verne hi sucaria pa...

I així, entre reflexions aèries i etèries, més alguna pel·lícula doblada en espanyol llatí, entre àpat de campanya i migdiada, fem córrer les hores a un ritme diferent de l'habitual. I és que, si aBarcelona ara són les cinc de la tarda, aquí se'ns està fent fosc...´