blocs Amics

dimecres, 15 de juny de 2011

La primera derrota

 
potser sí que es veia venir, potser el miracle és el que va passar a la Plaça Catalunya. El cert és que l'acampada dels indignats s'ha allargat més del que segurament calia, i en lloc de proposar petites mesures de protesta que moltíssima gent hauria seguit (com ara la de treure una quantitat determinada d'euros en un sol dia, que va tenir més èxit del que es pretén), el moviment s'ha perdut en un laberint d'assemblees inacabables que no semblen concretar res. Això, per sí sol, ja és una llàstima; és com si no goséssin fer un pas endavant temerosos de la seva força i la seva credibilitat.
 
I avui ha arribat el primer cop seriós. la violència d'uns quants ha generat la reacció desitjada per aquells contra els qui es protesta. Resulta  tristíssim que un acte com el d'aquest matí al Parlament, perpetrat sens dubte per elements alients al moviment en sí, pugui deslegitimitzar la protesta més important i més popular de les darreres dècades.
 
Avui ens han infligit la primera derrota. Tant de bo, entre tots trobem el camí per reconduir el moviment perquè avanci pacíficament i torni a recuperar la popularitat perduda.
 
 
La cançó d'aquest post és necessàriament trista.