..."amores se van marchando
Como las olas del mar"
No crec que fos la primera vegada que escoltava la cançó, però segur que sí
que va ser la primera que ho vaig fer parant atenció, i encara recordo quan
i com, tot i que la memòria és capriciosa i no soc capaç, si hi penso amb
calma, d'assegurar que va ser exactament així
Era l'any 1972, o potser ja el 73. El cas és que per aquells temps jo
estudiava a un col·legi de cecs que tenia l'ONCE a Esplugues. Normalment hi
anàvem en autocar, però aquell any, al director li va agafar per fer-nos
anar també els dissabtes al matí, i aquell dia em va venir a buscar el meu
pare amb el cotxe. Era un 124 que a mi em semblava molt xulo i molt còmode,
i tenia un radiocasset que s'encastava a la part del davant. Una antena molt
llarga situada al darrere assegurava una bona recepció.
El meu pare i jo no sempre érem de grans converses i moltes vegades deixàvem
que la ràdio ens acompanyés. Jo em sentia molt bé així i intueixo que ell
també. El cas és que, en agafar l'autovia que menava a Barcelona, va
començar a sonar "Amores", de Mari Trini. Era una d'aquelles cançons que no
podies dir gaire fort que t'agradaven, però aquí no em podia amagar ni posar
la ràdio baixeta per escoltar-la d'estranquis, i la primera frase, la que
encapçala aquest text, em va captivar. Potser perquè estava llegint L'Illa
del tresor, potser perquè ja començava a agradar-me alguna nena i tenia
ganes de saber com era l'amor, hi vaig parar molta atenció. Em va encantar
la idea del vaivé de les onades, equiparant-lo amb l'amor: potser sí que
tindria molts amors que arribarien i s'esmunyirien i jo hauria d'intentar
atrapar-los. Com?
"el amor es una barca,
Con dos remos en el mar.
Un remo lo aprietan mis manos
Y el otro lo mueve el azar."
De nou el mar, la barca com a metàfora de vida, i ara sí que ja estava
absolutament enganxat a la cançó. Per això, quan es va repetir la
meravellosa tornada...
"¿Quién no escribió poemas
Huyendo de la soledad?"
Poemes no, perquè la poesia era cursi perquè sí, però jo de gran volia ser
escriptor, i fer novel·les de terror o policíaques, amb moltes aventures,
persecucions de cotxes i castanyes a dojo. Escrivia per fugir també de la
soledat? Potser una mica sí que...
"¿Quién a los quince años,
No dejó su cuerpo abrazar?"
Tant hauria d'esperar? O volia dir que si als quinze anys no t'havia abraçat
la companya de les trenes o aquella noia una mica més gran que tu, la de la
melena voluptuosa que sempre feia bona olor, no eres ningú? Jo no tenia cap
intenció d'esperar tants anys!
Però el final, aquell final...
"Y quién, cuando la vida se acaba
Y las manos tiemblan ya,
¿Quién no buscó ese recuerdo,
De una barca naufragar?"
Em vaig veure a mi mateix, vellet, mans tremoloses, pensant en la barca,
aquella barca que m'havia dut per tans oceans, tantes aventures, tants
amors, i com el meu rem ja no podia controlar-la. I vaig tenir una visió
fugaç però molt intensa, trista i al mateix temps estranyament esperançada:
aquell vell seria jo, però encara havia de viure tantes coses...
I cada cop que la sento, no puc evitar una barreja d'emoció i tristesa, per
la pèrdua d'aquella ingenuïtat, per la tendresa i la veritat que traspua,
per veure l'Spock de petit, aquell nen ja tan llunyà...
El que no sabia aleshores és que la cançó combina el to menor amb el major,
a l'estil d'una havanera cadenciosa. Encara ara, veu i arranjaments em
semblen una meravella.
Aquí la teniu!
https://www.youtube.com/watch?v=EGVAYck4Lvs
