Fa molt i molt de temps que no em sento tan eufòric, fa anys i panys que l'escepticisme s'ha ensenyorit de la meva manera de pensar pel que fa a la política o als moviments socials. I ara, de sobte, he tingut la sensació que, per fi, alguna cosa realment nova ha nascut i ha crescut a la impensada. Impetuosa i un punt ingènua com una ventada de primavera, l'onada d'esperança, de lluita pacífica i cívica, ha portat amb ella aires d'autèntica Llibertat. No sé què en traurem de tot plegat, però per fi hem sabut vertebrar un crit de "ja n'hi ha prou", que va molt més enllà d'idees de partits o nacionalistes.
Quin ha estat el detonant? Són els aires que venen d'Egipte, o d'Islàndia? És Internet que no pot ser fiscalitzada encara pels poders fàctics? És el fet que cada cop més gent veiem els polítics com actors ben assessorats per estilistes, guionistes, publicitaris i sociòlegs? Són les mesures anticrisi, concretades en retallades incomprensibles de sous i drets per poder inflar les caixes dels autèntics culpables d'aquesta crisi? Jo crec que hi ha una mica de tot, un aiguabarreig explosiu que ha fet reaccionar persones de totes les edats i d'ideologies polítiques absolutament diverses... I el miracle s'ha produït.
Els acampats i els qui els hem seguit i recolzat hem mostrat la nostra indignació amb una lliçó de civisme impecable, i la força de les reivindicacions, del "fins aquí hem arribat", s'ha fet sentir i ha calat en sectors de població molt allunyats de manifestacions i acció directa.
Dissabte, la Plaça de Catalunya, a Barcelona, era un formiguer d'activistes i de curiosos, un lloc on es respirava esperança i llibertat, i d'on se sortia amb la sensació que, ara sí, una Democràcia Real pot ser possible. Tant de bo les acampades no hagin estat només una anècdota i el dia 15 de juny, els carrers de la ciutat s'omplin a vessar de persones que facin sentir pacíficament la seva indignació. Us hi apunteu?
Us deixo amb una cançó que fa venir ganes de sortir al carrer. Tot un clàssic!
3 comentaris:
Tant de bo es pugui seguir mantenint aquest ànim que encomanes, Spock.
I tant de bo es pugui materialitzar tanta energia i tanta il·lusió en alguna cosa més que una acampada. El camí resta obert, ara cal seguir-lo i no abandonar.
Bon dia!
Sí, jo crec que no s'aconseguiran miracles, i segurament tampoc canviarem el món, però ara potser s'adonen que cal escoltar-nos i que la immunitat parlamentària (vergonyosa, des del meu parer) no es convertirà més en impunitat.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada