blocs Amics

dilluns, 25 de juliol de 2011

Un retorn sense retorn

 
Com cada divendres, al voltant de la porta s'hi aplega una multitud de nens i familiars. els més petits van de la mà de qui els acompanya; altres corren entre les cames de mares, pares i cangurs, jugant a encalçar-se tot sentint les advertències de sempre: "vigila, ves amb compte!". I els més grans, motxila a l'esquena, es saluden discretament, cohibits per la presència dels adults.
 
Com cada divendres, després de preparar-li un bon esmorzar (sobretot que no hi faltin les vitamines), l'has acompanyat a l'escola, t'has apartat uns metres discretament i has observat amb orgull de pare (orgull impossible de dissimular) com la busquen nois i noies, com somriu ella quan es troba amb l'amiga de l'ànima de torn... I a les nou en punt, amb puntualitat britànica, la porta s'obre i va engolint a poc a poc la mainada. Ella se t'acosta apressada, igual que la majoria de nens als seus pares, et fa un petó a la galta i s'esmuny entre la multitud per retrobar-se amb els seus companys.
 
Però aquest no és un divendres com els altres: és el darrer dia del curs i l'excitació s'encomana fàcilment. Avui hi haurà festa grossa i es passaran el dia jugant. tots esperen les vacances, però uns quants, els més grans,  hauran de deixar l'escola per començar una nova etapa, sens dubte una de les més transcendentals de les seves vides. Avui alumnes, monitors i fins i tot els mestres, compartiran abraçades, rialles i plors, comiats emocionats i la sensació de nostàlgia anticipada.
 
I tu la veus entrar, com cada divendres, però avui t'hi estàs allà una mica més del necessari. Saludes uns quants pares i mares, els desitges bones vacances i no acceptes l'oferiment de prendre un cafetó matiner amb la colla de sempre. Avui tu també tens un pes al cor i desfàs el camí que has compartit amb ella any rere any, divendres sí, divendres també, conscient que tu també tanques una etapa que t'omplia d'alegria els matins dels divendres.
 
Camines sense pressa deixant-te acompanyar pel sol del matí. La recordes quan era menuda, quan la duies agafada de la mà i li portaves la bosseta, i somrius trist pensant en el conte que dissenyàveu durant un temps, aquell de la professora de música espia i robot, i les tres nenes que la descobrien... I ja a casa, mentre prens el segon cafè amb llet amb torrades, mires uns quants vídeos de quan era petita i t'adones com d'implacable és el temps i et promets intentar gaudir de la nova etapa que comença tant intensament com ho has fet l'anterior, canviant els paràmetres que calguin, respectant la seva intimitat, mirant de compartir silencis i alegries, discutint amb mesura o passió si ella s'hi presta, ajudant-la a cercar el seu propi camí.
 
Avui ets conscient que dius adéu a la infantesa de la teva filla i dónes la benvinguda a l'adolescència, que ja es va obrint pas a poc a poc però implacable, i donaries tot el que tens perquè les alegries predominin senpre sobre els cops inevitables de la vida.
 
 
 
La cançó d'aquest post no podia ser cap altre que aquesta petita joia dels Pets. Que la disfruteu!
 
  

6 comentaris:

Pais secret ha dit...

Per molts anys , pare!

Aquest escrit l´hauria de llegir ella. No sé si ara o quan entri de ple en aquesta nova etapa que ens fa tanta por i alegria a la vegada.
O potser més endavant, quan comenci a volar sola i necessiti saber que a casa hi ha bons ciments i uns braços amorosos.

Emociones, Spock!

una abraçada

Spock ha dit...

Moltes gràcies per la felicitació i pel comentari. De moment no tinc intenció d'ensenyar-li el post, bàsicament perquè confirmaria el que ja sap: que té un pare bledo assolellat; i també perquè m'he permès moltes licències "literàries" i espai-temporals que no coincideixen amb la realitat estricta. Però he considerat necessari fer-ho així perquè funcioni millor com a text, i s'entengui millor.

Una abraçada molt gran i moltes gràcies de nou!

Amaterasu ha dit...

Hola! estic encantada d'haver descobert casi per casualitat el teu blog! m'encanta com escrius i m'has fet reviure amb el teu últim post, l'època en què jo mateixa deixava la meva primera escola, bé, era una mica més gran, acabava 8º D¡EGB però van haver-hi igualment rialles, plors i moltes emocions.
Encara guardo la bata del cole plena de les signatures i dedicatòries de tota la classe.
bé, ara que t'he trobat per aquí també, estaré atenta al què publiques.

Petonarros ben forts i com sempre dic, ens veiem aviadet!

nur ha dit...

Preciós, Spock! M'ha encantat com ho expliques i segur que d'aquí a uns anys estarà ben orgullosa de llegir el que li escrius ara perquè per poc rebel que sigui aquests anys de l'adolescència renegues de tot i vols ser gran, molt gran per poder fer la teva (bé, jo crec que a la teva nena encara li queden ben bé un parell d'anyets per arribar-hi).

També a mi m'has fet reviure l'últim dia a l'escola, sentint-me ja "gran" i pensant que l'any següent ja aniria a l'institut, deixaria de veure algunes companyes, però segur que sempre seria amb les meves amigues de l'ànima (i no ha estat així, clar). Va ser un dia preciós, ple de les emocions que tu mateixes detalles.

En fi, un record bonic, com el que tu expliques, tot i que el teu punt de vista sigui una mica diferent, el del papa!

Una abraçada i un dia d'aquests... dinem! :)

Joana ha dit...

Ja ens explicaràs com li va el nou curs. I a tu, com ho veus com a pare?
Dir-te només que ara l'adolescència es fa llarga...o sigui que molta paciència :)
Una abraçada Spock

El Tito Carlos ha dit...

Acabo d'entrar al blog i... el tens molt abandonat.